dijous, 10 de maig del 2012

"A sol eixit, en dia riallós..."


Un altre sonet de Sol, i de dol per recuperar el tremp d’aquest bloc, en aquests dies primaverals que anuncien l’arribada del bon temps estiuenc. És un sonet ple d’energia que acaba amb un colofó extraordinari, en què vitalisme i reflexió s’hi aparien. Un altre exemple de la profunditat analítica foixana, en què contemplació i abstracció arriben a la seva màxima expressió:

A sol eixit, en dia riallós,
Tresc pels serrats fugint de vora mar,
I en pures fonts o al toll que duu l’atzar
Em faig tot clar, jo que nasquí febrós.

I veig, al lluny, mil pics entre clarors,
Les fresques valls al fons, un om, la llar,
El molí nou, el pou de glaç, i encar,
Entre els vinyars dos llampants caçadors.

Qui era adés? On sou, antres obscurs
De l’urbs absent, bromalls i fums i llurs
Caus fantasmals? I les dues fornals?

I la sangassa i la fam entre murs?
Veig d’ací estant, presents, els símbols purs:
L’Home i el Bou i l’Arada immortals.