Poema VI de "Les irreals omegues"

Em sap greu, però tinc en Foix una mica abandonat. Avui em ve bé recordar-lo amb un poema d’un dels seus llibres més singulars, Les irreals omegues. Ficció i realitat s’hi barregen entre llargs títols explicatius en prosa i no menys extenses estrofes en vers en què no saps què és ficció i què realitat. Concretament, en aquest poema Foix recrea un món que anorrea l’individu i la seva producció literària. Només cal, però, gaudir del llenguatge i capficar-se per les “irreals omegues” fins a “llevar el pugó del pi de les tres branques”!:

BAIXAVA DE COLL FORMIC AL BRULL I, EN ÉSSER PROP DE LA MORERA, EM VAN ATURAR ELS CÍCLOPS. VOLIA FUGIR, PERÒ, BURXANC EN MÀ, EM VAN FORÇAR A MIRAR COM ENSACAVEN LLIBRES I MÉS LLIBRES MEUS, IMPRESOS I INÈDITS, PERGAMINS DELS AVANTPASSATS SOSTRETS AL RECTOR DELS TORRENTS DE LLADURS I MANIFESTS EVERSIUS. EL MEU COS FULLAVA COM UN FAIG, I UN ULL DESCLÒS ALS BRULLS DEL FRONT EM VA FER VEURE, AIGUOSA I TRANSPARENT, LA MEVA PRÒPIA IRREALITAT  

Mirar els ocells com els nois, i la boira
Pel torrentol amb caramells de molsa;
I, cap al tard -quan les mosses tardanes
Cullen, ull dolç i persignat, les herbes
I els glans d'embruix-, el serrat; ...o, a mig aire
--Darrere els faigs, allà on la nit udola--,
Els traginers encorbats i somnàmbuls,
Durs i arreluts entre els coscolls airívols,
Com omplen bucs carboners i les sitges
Parpellejants, amb llibres nous, diaris,
Codis i fulls clandestins i escriptures
Que firmo jo amb irreals omegues, 
 

És bell i trist per qui, nat franc, és serf.
--Nit d'avets delirant! Nit col·lectiva!-- 

Trobar el pastor i els seus bous, vora els marges,
Dòcils i purs i la mirada gerda,
Amb neu als pics als fons de les pupil·les
I prats rosats amb fontanelles clares;
I, cor feliç i ple, dar-li el bon dia,
I us diu qui és: carranc i fill de bruixa,
Nat als Molins i dels carlins ostatge
Quan, sarmentós, somniava amb els Tròpics;
...O, de puigsmals a puigmals anacrònics, 
Veure passar damunt acers eteris
Els trens de foc, amb rabassa i remences
Fendint, gebrats, la fressa dels silencis, 

És gai i trist pels qui funyen els glaços
Emmurallats a les fleques alpines. 

Sentir com plou, vora el foc; i les aigües
Vidres avall, a la tardor boscana,
Que esbossen cors amb anagrames rústics
Regalimants a les mans que us acotxen;
I el vent joiós amb campanes cerdanes,
Himnes flairants i florides pregueres
D'un airecel amb vilatans alífers
I déus dorments als fonolls de les bromes;
...O escoltar el plany del qui feixa la llenya
Al bosc defès, del caçador que empaita
Senglar i ocell, i el del castell el blasma
Perquè el de tots és seu, verges i astres, 
        

         És dolç i trist pel qui, feixuc de roses,
         Lleva el pugó del pi de les tres branques.  
 
                                         Gualba, 1944 - Viladrau, 1948