El poeta que xiula

Encara que la idea d’aquest bloc és presentar textos poètics de J. V. Foix, gairebé per fidelitat em sembla que aniré presentant també algun text periodístic.

En aquest cas, vull presentar una cita d’actualitat: em sorprèn que, quan en el Congrés dels Diputats espanyol es procedeix a acomplir vetos dubtosament democràtics, hi hagi partits catalans que “xiulin” i mirin cap a un altre costat.

En un moment de la seva experiència periodística republicana, Foix lamentava que les noves generacions no fossin prou bel·ligerants per defensar els interessos de Catalunya.

El 21 de juliol de 1933 es lamenta que Ignasi Agustí no es reconegui deutor de la generació anterior i que es pensi que Catalunya ja és un país normalitzat. Copio un breu fragment d’aquest article de La Publicitat, titulat “Comparses?”, i subtitulat “El poeta que xiula”, que em sembla prou significatiu:

a)    Admeto —i accepto— el dret d’un ciutadà, versaire o fogainer, a rebutjar la idea de Catalunya (la nostra posició ENFRONT —diu Agustí— de la idea de Catalunya. Entre els drets de l’home hi ha el d’elegir-se una pàtria i el de rebutjar-les totes.

b)    M’explico la posició, bon xic desfavorable (diu Agustí, i l’estil de l’expressió és d’ell també), envers “la generació anterior”. És una aversió vulgar i secular. Tots l’hem sentida. Tots rectifiquem, però, jassia parcialment, tard o d’hora.

c)    En parlar de generació anterior, però, no solament em refeixo a la literària i a la política, discutibles, sinó a la generació sentimental que l’ha acompanyada, des del taper de Sant Feliu de Guíxols, al sastre de Sants. Sense aquesta generació, la de la Solidaritat, per a donar-li un nom. Agustí i els seus no solament no podrien escriure en català, sinó que a hores d’ara aniríem tots pel món amb un morralet.

d)    Comparteixo el cosmopolitisme, cristià o estoic, que sembla propugnen aquests minyons. La meva resposta a l’enquesta és prou clara.

e)    Però el recolzen damunt un gravíssim error que pot ésser-nos fatal de plaure a tothom: que Catalunya és ja un poble lliure.

"Aixequeu ben alts els murs del meu carrer..."

Corren mals temps per a la lírica (i em sembla que això ja fa dècades que dura)... Però aquests dies el món encara va pitjor. Seguim, doncs, amb Gertrudis, perquè Foix ja fa més de vuitanta anys que ho deia: “una flor vermella marcint-se a la penombra”... En fi! Gaudim, si més no, de Foix:

Aixequeu ben alts els murs del meu carrer. Tan alts que, en ésser nit, no hi entri ni la remor de les fontanes ni el xiscle agònic de les locomotrius. Feu que el meu carrer tingui tot just l’amplada de la meva passa. No feu obertures als murs, i arrieu del cim de les torratxes tantes de banderes i de gallardets. Doneu-me només el goig que, a trenc d’alba, del pas de l’ombra de la meva amada a mitjanit en resti el testimoni d’una flor vermella marcint-se a la penombra, o d’una sabata esberlada flotant damunt un toll.

"He malferit..."

Em plau en extrem el ressò que té aquests dies la producció de J. V. Foix. M’agrada la recuperació de la seva tasca periodística (al web de la Fundació hi veureu penjats diversos articles) i també les referències a poemes (Josep Bargalló ha penjat un parell d’articles molt interessants en el seu bloc de poesia), però ara em vull remetre al que potser em complau més de la seva obra: els poemes en prosa. Quina magnífica obertura a Gertrudis (dedicada, com no podia ser de cap altra manera, a l’amic desaparegut)!:

(Cito, per descomptat, de la impressionant edició del Diari 1918 que va fer Joan R. Veny-Mesquida)

A la memòria de Joaquim Folguera

He malferit en duel el teu amant. Però perquè duus el vestit carmesí, te’n rius. I perquè, amb la teva perfídia, has substituït l’amant pel tramoista. Jo puniria la teva malifeta si el perruquer no hagués estat el teu còmplice en desfigurar-me grotescament la faç. Un altre bell matí, però, em venjaré. El sostre ni serà, com ara, tan i tan baix, ni hi haurà pintats, com ara, tants d’ocells morts.