Corren mals temps per a la lírica (i
em sembla que això ja fa dècades que dura)... Però aquests dies el món encara
va pitjor. Seguim, doncs, amb Gertrudis,
perquè Foix ja fa més de vuitanta anys que ho deia: “una flor vermella
marcint-se a la penombra”... En fi! Gaudim, si més no, de Foix:
Aixequeu ben alts els murs del meu
carrer. Tan alts que, en ésser nit, no hi entri ni la remor de les fontanes ni
el xiscle agònic de les locomotrius. Feu que el meu carrer tingui tot just l’amplada
de la meva passa. No feu obertures als murs, i arrieu del cim de les torratxes
tantes de banderes i de gallardets. Doneu-me només el goig que, a trenc d’alba,
del pas de l’ombra de la meva amada a mitjanit en resti el testimoni d’una flor
vermella marcint-se a la penombra, o d’una sabata esberlada flotant damunt un
toll.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada