dilluns, 26 de març del 2012

"Tot n'és ple"


Un altre magnífic poema de J. V. Foix, del 1963! Em faltava un any per arribar a aquest món i, per tant, no em va tocar poder votar la sacrosanta Constitución!

Com sempre, Foix, tan clàssic i tan actual, encara que sigui en format de lletania:

TOT N'ÉS PLE


Quantes roselles al prat de la vila
     Tot n'és ple
...i quants ocells que fan ombra a l'ermita
     Tot n'és ple
Quantes estrelles quan l'agost s'apaga
     Tot n'és ple
Quantes fonts fresques pel camí dels masos
     Tot n'és ple
Quants aiguamorts a la ciutat captiva
     Tot n'és ple
Quanta fruita d'olor darrere el claustre
     Tot n'és ple
Quants capellans que cavalquen la moto
     Tot n'és ple
Quants cotxes parquejats a les placetes
     Tot n'és ple
Quants caminants amb la cama enguixada
     Tot n'és ple
Quants avions que passen sobre casa
     Tot n'és ple
Quantes gavines amb claror d'exili
     Tot n'és ple
Quantes vellardes amb carbó a les celles
     Tot n'és ple
Quantes senyores que ensenyen les cuixes
     Tot n'és ple
Quantes noies vestides de nuesa
     Tot n'és ple
Quants forasters amb els ventres polsosos
     Tot n'és ple
Quants clubs de nit amb barbuts greixinosos
     Tot n'és ple
Quantes donzelles que ploren, a l'alba
     Tot n'és ple
Quants anuncis taurins plantats als arbres
     Tot n'és ple
Quanta gent trista per la carretera
     Tot n'és ple
Quantes antenes de TV en els àtics
     Tot n'és ple
Quantes coses per dir que tothom calla
     Tot n'és ple
Quantes ulleres fosques per no veure-hi
     Tot n'és ple
Quants cardenals pintats a les revistes
     Tot n'és ple
...i quantes meretrius a l'altra plana
     Tot n'és ple
Quants pisos nous pels drapers i els grimpaires
     Tot n'és ple
Quantes parelles sense clos ni teula
     Tot n'és ple
Quants ulls enamorats darrere els vidres
     Tot n'és ple
Quants cors gements al fosc de la brossalla
     Tot n'és ple
Quants vinaters que es venen trull i vinyes
     Tot n'és ple
Quants pagerols que es venen la pineda
     Tot n'és ple
Quants grapalluts que es venen les muntanyes
     Tot n'és ple
Quanta foscor amb tants d'ocells de presa
     Tot n'és ple
Quants pobles afollats pels arquitectes
     Tot n'és ple
Quantes platges amb fressa de garatges
     Tot n'és ple
Quants pescadors amb lliureia de patge
     Tot n'és ple
Quants peixos morts vençuts per la vellesa
     Tot n'és ple
Quants catalans vestits a la flamenca
     Tot n'és ple
Quants botiflers amb carota de jutge
     Tot n'és ple
Quants estendards airejats per les pluges
     Tot n'és ple
Quants balladors fent verema a les pistes
     Tot n'és ple
Quanta aigua clara als ulls de la veïna
     Tot n'és ple
Quanta flor roja al braç de l'estrangera
     Tot n'és ple
Quanta herba negra al cor de la ignorada
     Tot n'és ple
Quants homenets amb aire de femella
     Tot n'és ple
Quants homenots que escriuen el que els paguen
     Tot n'és ple
Quants homes francs amb la boca tapada
     Tot n'és ple
Quants homenassos morts sense llegenda
     Tot n'és ple
Quantes cases obertes als sapastres
     Tot n'és ple
Quantes portes tancades als poetes
     Tot n'és ple
Quants saberuts que no llegeixen gaire
     Tot n'és ple
Quants elefants sagrats que no llegeixen re
     Tot n'és ple 

diumenge, 18 de març del 2012

"El meu país és un roc"

Avui que és Sant Josep, dedicat a tots els Joseps i a tots els pares que, com Foix, cerquen en les seves arrels algun sentit a l'intent de destrucció de la pàtria:


EL MEU PAíS ÉS UN ROC....

A l'estirp dels Foix, dels Torrents


El meu país és un roc
Que fulla, floreix i grana,
Franc de caça hi tinc cabana
Sense pallera ni soc.
No hi ha omeda, ni pineda,
I la nit s'ajoca, freda,
Sense brossalla ni bruc,
El cel hi venç la fatiga
I si la lluna hi espiga,
Jo peixo, dòcil, el duc.

De silencis faig el jaç
Amb boires per capçalera,
Entre els brancs de la tartera
M'acotxen vents de mal pas.
Tot aleja, pur, i avança
Per camins de deslliurança
Quan el son llumeja el cim:
Só el pastor d'una contrada
On el temps no té plomada
Ni l’home dards per al crim.

No em cal cleda, ni paranys,
Ni freturo l'orriaire;
Sota arbrats de glaç i aire
Bec a la sal dels estanys.
Pel solell i per l'obaga
Só el darrer d’una nissaga
Amb erols a tots els vents:
Tots hi són, sense misteri,
Sota creus en captiveri
En un delta de torrents.

Lliberts, i durs, amb alous,
Llur fona en rosa de cercles
Colpia el menhir dels segles
En una tardor de bous.
Oh mels pures del paratge!
Recobrar, dels meus, la imatge,
Aigua enllà de l'hort furtiu,
Moll del rou de la caverna,
Hereus de la nit eterna
Amb els astres per caliu!

Si entre els pics em puny la ment,
La flor de l'alba m'aroma
Amb clarors de l'ampla coma:
Só la pedra en calm clement
Fita en un coll de miracle,
De tots, i de mi, l'oracle;
Vaig i vinc de roc a roc
—O pasturo palets tosos
En un bosc de crits confosos—
I, en ser fosc, hi vento foc.

(Els Torrents, de Lladurs, agost de 1939) 

dimecres, 7 de març del 2012

Poema VI de "Les irreals omegues"


Em sap greu, però tinc en Foix una mica abandonat. Avui em ve bé recordar-lo amb un poema d’un dels seus llibres més singulars, Les irreals omegues. Ficció i realitat s’hi barregen entre llargs títols explicatius en prosa i no menys extenses estrofes en vers en què no saps què és ficció i què realitat. Concretament, en aquest poema Foix recrea un món que anorrea l’individu i la seva producció literària. Només cal, però, gaudir del llenguatge i capficar-se per les “irreals omegues” fins a “llevar el pugó del pi de les tres branques”!:


BAIXAVA DE COLL FORMIC AL BRULL I, EN ÉSSER PROP DE LA MORERA, EM VAN ATURAR ELS CÍCLOPS. VOLIA FUGIR, PERÒ, BURXANC EN MÀ, EM VAN FORÇAR A MIRAR COM ENSACAVEN LLIBRES I MÉS LLIBRES MEUS, IMPRESOS I INÈDITS, PERGAMINS DELS AVANTPASSATS SOSTRETS AL RECTOR DELS TORRENTS DE LLADURS I MANIFESTS EVERSIUS. EL MEU COS FULLAVA COM UN FAIG, I UN ULL DESCLÒS ALS BRULLS DEL FRONT EM VA FER VEURE, AIGUOSA I TRANSPARENT, LA MEVA PRÒPIA IRREALITAT  

Mirar els ocells com els nois, i la boira
Pel torrentol amb caramells de molsa;
I, cap al tard -quan les mosses tardanes
Cullen, ull dolç i persignat, les herbes
I els glans d'embruix-, el serrat; ...o, a mig aire
--Darrere els faigs, allà on la nit udola--,
Els traginers encorbats i somnàmbuls,
Durs i arreluts entre els coscolls airívols,
Com omplen bucs carboners i les sitges
Parpellejants, amb llibres nous, diaris,
Codis i fulls clandestins i escriptures
Que firmo jo amb irreals omegues, 
 
És bell i trist per qui, nat franc, és serf.
--Nit d'avets delirant! Nit col·lectiva!-- 

Trobar el pastor i els seus bous, vora els marges,
Dòcils i purs i la mirada gerda,
Amb neu als pics als fons de les pupil·les
I prats rosats amb fontanelles clares;
I, cor feliç i ple, dar-li el bon dia,
I us diu qui és: carranc i fill de bruixa,
Nat als Molins i dels carlins ostatge
Quan, sarmentós, somniava amb els Tròpics;
...O, de puigsmals a puigmals anacrònics, 
Veure passar damunt acers eteris
Els trens de foc, amb rabassa i remences
Fendint, gebrats, la fressa dels silencis, 


És gai i trist pels qui funyen els glaços
Emmurallats a les fleques alpines. 


Sentir com plou, vora el foc; i les aigües
Vidres avall, a la tardor boscana,
Que esbossen cors amb anagrames rústics
Regalimants a les mans que us acotxen;
I el vent joiós amb campanes cerdanes,
Himnes flairants i florides pregueres
D'un airecel amb vilatans alífers
I déus dorments als fonolls de les bromes;
...O escoltar el plany del qui feixa la llenya
Al bosc defès, del caçador que empaita
Senglar i ocell, i el del castell el blasma
Perquè el de tots és seu, verges i astres, 
        
         És dolç i trist pel qui, feixuc de roses,
         Lleva el pugó del pi de les tres branques. 
 
 

                                         Gualba, 1944 - Viladrau, 1948