diumenge, 26 d’agost del 2012

"Les cases, de roure i de caoba..."


Un motiu present en el món dels somnis és el del “fracàs a la vista de la meta”... Com Sísif, quan ja ets a tocar el cim, quan ets a punt de solucionar els teus problemes, et sobta un revés inesperat que et tira per terra tot l’esforç. I torna a començar!


En aquests moments decisius per al destí del país, cal que no badem ara que som a punt d’arribar al destí final. No hi ha més fracàs que el del corredor que, veient-se ja guanyador, afluixa l’esforç per preparar la celebració de l’èxit i, en l’últim metre, el supera el seu contrincant...

No ens ha de passar, no ens ho podem permetre, hem d’arribar al cim amb les forces intactes i conscients que no podem afluixar fins que no haguem travessat la línia d’arribada.

Una prosa de Gertrudis, dedicada al seu gran amic Joan Miró, em serveix per il·lustrar molt bé com pot capgirar una situació idíl·lica la badada més petita. En un ambient oníric, és clar:

Per a Joan Miró

“Les cases, de roure i de caoba, s’enfilaven turó amunt i formaven una piràmide caprici d’un artífex ebenista. Aquell era el poble on, sota el signe d’Escorpió, sojornava Gertrudis. Eren tan drets els carrers, que em creia, abans d’ésser al cim, defallir. De l’interior de les cases sortien rares músiques com d’un estoig de cigars harmònic. El cel, de pur cristall, es podia tocar amb les mans. Blava, vermella, verda o groga, cada casa tenia hissada la seva bandera. Si no hagués anat carregat d’un feixuc bidó de vernís, inelegant, m’hauria estret més el nus de la corbata. Al capdamunt del carrer més ample, al vèrtex mateix del turó, sota una cortina blau cel, seia, en un tron d’argent, Gertrudis. Totes vestides de blau cel també, les noies lliscaven, alades, amunt i avall dels carrers, i feien com si no em veiessin. Cenyien el cabell amb un llaç escocès i descobrien els portals i les finestres on vidrieres de fosques colors innombrables donaven al carrer el recolliment de l’interior d’una catedral submergida a la claror de les rosasses. El grinyol del calçat em semblava un cor dolcíssim, i la meva ombra esporuguia l’ombra dels ocells presoners de l’ampla claraboia celeste. Quan em creia d’atènyer el cim, dec haver errat la passa: em trobava en el tebi passadís interminable d’un vaixell transatlàntic. M’han mancat forces per cridar i, en cloure’m la por els ulls, desplegada en ventall, una sèrie completa de cartes de joc em mostrava inimaginables paisatges desolats. 

dijous, 2 d’agost del 2012

"Vinguen els rems..."


Un dels sonets de Sol, i de dol, per gaudir d’aquest mes d’agost:

Vinguen els rems que sóc d’estirp romeva,
em penja el sol al pit entre coralls
i dic, a bord, que enyor serres i valls
i la vida de l’orri en temps que neva.

Els llops mai m’han fet por; a casa meva
empait bruixots amb flama d’encenalls
i jac cobert de sacs amb els cavalls
o funy, braç mort, la pasta que no lleva.

Só qui petjà el mallol i ullà la vella,
i em capbús en gorg fred si el fadrí estella
o abraç la lluna en difícil meandre.

Cal risc en terra i mar, i en l’art novella,
per a besar un cos xop sota canella
i caure als trenta-tres, com Alexandre.

divendres, 1 de juny del 2012

"Oh! Si prudent...

Per recuperar les entrades poètiques de Foix, avui em ve de gust recórrer a un dels sonets clàssics de Sol, i de dol, un dels més coneguts. Rellegir-lo és tot un plaer!:


Oh! Si prudent i amb paraula lleugera
Sabés fixar l'imperi de la ment,
I amb hàbils mots, la passió naixent,
Del meu estil pogués fer presonera;

Si, fugitiu de la faisó estrangera,
Arromancés en dura nit, dolent,
L'amor del Tot i del Res, sense esment
Del fosc i el rar, i a l'aspriva manera

Dels qui en vulgar parlaren sobirà,
-Oh Llull! Oh March!-, i amb claredat de signes,
Rústec però, sever, pogués rimar

Pels qui vindran; si, ponderats i dignes,
Els meus dictats guanyessin el demà,
Sense miralls ni atzurs, arpes ni cignes!

dijous, 10 de maig del 2012

"A sol eixit, en dia riallós..."


Un altre sonet de Sol, i de dol per recuperar el tremp d’aquest bloc, en aquests dies primaverals que anuncien l’arribada del bon temps estiuenc. És un sonet ple d’energia que acaba amb un colofó extraordinari, en què vitalisme i reflexió s’hi aparien. Un altre exemple de la profunditat analítica foixana, en què contemplació i abstracció arriben a la seva màxima expressió:

A sol eixit, en dia riallós,
Tresc pels serrats fugint de vora mar,
I en pures fonts o al toll que duu l’atzar
Em faig tot clar, jo que nasquí febrós.

I veig, al lluny, mil pics entre clarors,
Les fresques valls al fons, un om, la llar,
El molí nou, el pou de glaç, i encar,
Entre els vinyars dos llampants caçadors.

Qui era adés? On sou, antres obscurs
De l’urbs absent, bromalls i fums i llurs
Caus fantasmals? I les dues fornals?

I la sangassa i la fam entre murs?
Veig d’ací estant, presents, els símbols purs:
L’Home i el Bou i l’Arada immortals.

dijous, 19 d’abril del 2012

"Tots som illencs de Terra de Jovença..."


Un sonet poc conegut de Sol, i de dol, per animar els “heterodoxos del gran esport del món” i els amics de Santa Pau que dissabte fan un recital de Sant Jordi recordant els 25 anys de la mort de J. V. Foix (si és que Foix pot morir...):

Tots som illencs de Terra de Jovença;
Cavalquem l’hipogrif vestits de fil,
Un mirall a ple front no ens és hostil:
Sota els maqueis qui mal fa mal no pensa.

Són un jaques, ja ho sé, no m’és ofensa!
I el joncar m’és hostal, i em faig humil
Al club, al ball i a la platja, entre mil,
I sé de tots qui fa el millor defensa.

Som as dels as en els famosos tims,
Damunt el macadam, en vespres grocs,
I amb ales per trofeu partim als llimbs.

Del gran esport del món, heterodox,
T’has fet tot clar junyint nombres i jocs
I en un cluc d'ulls has conquerit els cims.

dijous, 5 d’abril del 2012

"Les mans en creu i el front signat amb cendra..."


L’últim sonet de Sol, i de dol. Una mostra més del mestratge de Foix, en aquest cas amb una temàtica molt d’aquesta època:

Les mans en creu i el front signat amb cendra
Davall, de nit, als infèrtils ribatges
On tantes veus fan cor, i vull comprendre,
I on rocs i munts aparenten imatges.

Oesc la mar pels calancs, i els oratges,
I en antre obscur que la ment vol defendre,
M’escolt a mi. I per cingles salvatges
Amb un sol crit la Nit i el Cel vull fendre!

Tot és confús, Senyor Déu. I el meu nom,
Que em dic a mi, tot alt, en cala morta,
Em torna estrany. I tantes veus no entenc.

I si pels cims alimares encenc,
Tot és més fosc. Senyor: feu aspra i forta
L’Única Veu, la Imatge i el Seu Nom!

dilluns, 26 de març del 2012

"Tot n'és ple"


Un altre magnífic poema de J. V. Foix, del 1963! Em faltava un any per arribar a aquest món i, per tant, no em va tocar poder votar la sacrosanta Constitución!

Com sempre, Foix, tan clàssic i tan actual, encara que sigui en format de lletania:

TOT N'ÉS PLE


Quantes roselles al prat de la vila
     Tot n'és ple
...i quants ocells que fan ombra a l'ermita
     Tot n'és ple
Quantes estrelles quan l'agost s'apaga
     Tot n'és ple
Quantes fonts fresques pel camí dels masos
     Tot n'és ple
Quants aiguamorts a la ciutat captiva
     Tot n'és ple
Quanta fruita d'olor darrere el claustre
     Tot n'és ple
Quants capellans que cavalquen la moto
     Tot n'és ple
Quants cotxes parquejats a les placetes
     Tot n'és ple
Quants caminants amb la cama enguixada
     Tot n'és ple
Quants avions que passen sobre casa
     Tot n'és ple
Quantes gavines amb claror d'exili
     Tot n'és ple
Quantes vellardes amb carbó a les celles
     Tot n'és ple
Quantes senyores que ensenyen les cuixes
     Tot n'és ple
Quantes noies vestides de nuesa
     Tot n'és ple
Quants forasters amb els ventres polsosos
     Tot n'és ple
Quants clubs de nit amb barbuts greixinosos
     Tot n'és ple
Quantes donzelles que ploren, a l'alba
     Tot n'és ple
Quants anuncis taurins plantats als arbres
     Tot n'és ple
Quanta gent trista per la carretera
     Tot n'és ple
Quantes antenes de TV en els àtics
     Tot n'és ple
Quantes coses per dir que tothom calla
     Tot n'és ple
Quantes ulleres fosques per no veure-hi
     Tot n'és ple
Quants cardenals pintats a les revistes
     Tot n'és ple
...i quantes meretrius a l'altra plana
     Tot n'és ple
Quants pisos nous pels drapers i els grimpaires
     Tot n'és ple
Quantes parelles sense clos ni teula
     Tot n'és ple
Quants ulls enamorats darrere els vidres
     Tot n'és ple
Quants cors gements al fosc de la brossalla
     Tot n'és ple
Quants vinaters que es venen trull i vinyes
     Tot n'és ple
Quants pagerols que es venen la pineda
     Tot n'és ple
Quants grapalluts que es venen les muntanyes
     Tot n'és ple
Quanta foscor amb tants d'ocells de presa
     Tot n'és ple
Quants pobles afollats pels arquitectes
     Tot n'és ple
Quantes platges amb fressa de garatges
     Tot n'és ple
Quants pescadors amb lliureia de patge
     Tot n'és ple
Quants peixos morts vençuts per la vellesa
     Tot n'és ple
Quants catalans vestits a la flamenca
     Tot n'és ple
Quants botiflers amb carota de jutge
     Tot n'és ple
Quants estendards airejats per les pluges
     Tot n'és ple
Quants balladors fent verema a les pistes
     Tot n'és ple
Quanta aigua clara als ulls de la veïna
     Tot n'és ple
Quanta flor roja al braç de l'estrangera
     Tot n'és ple
Quanta herba negra al cor de la ignorada
     Tot n'és ple
Quants homenets amb aire de femella
     Tot n'és ple
Quants homenots que escriuen el que els paguen
     Tot n'és ple
Quants homes francs amb la boca tapada
     Tot n'és ple
Quants homenassos morts sense llegenda
     Tot n'és ple
Quantes cases obertes als sapastres
     Tot n'és ple
Quantes portes tancades als poetes
     Tot n'és ple
Quants saberuts que no llegeixen gaire
     Tot n'és ple
Quants elefants sagrats que no llegeixen re
     Tot n'és ple 

diumenge, 18 de març del 2012

"El meu país és un roc"

Avui que és Sant Josep, dedicat a tots els Joseps i a tots els pares que, com Foix, cerquen en les seves arrels algun sentit a l'intent de destrucció de la pàtria:


EL MEU PAíS ÉS UN ROC....

A l'estirp dels Foix, dels Torrents


El meu país és un roc
Que fulla, floreix i grana,
Franc de caça hi tinc cabana
Sense pallera ni soc.
No hi ha omeda, ni pineda,
I la nit s'ajoca, freda,
Sense brossalla ni bruc,
El cel hi venç la fatiga
I si la lluna hi espiga,
Jo peixo, dòcil, el duc.

De silencis faig el jaç
Amb boires per capçalera,
Entre els brancs de la tartera
M'acotxen vents de mal pas.
Tot aleja, pur, i avança
Per camins de deslliurança
Quan el son llumeja el cim:
Só el pastor d'una contrada
On el temps no té plomada
Ni l’home dards per al crim.

No em cal cleda, ni paranys,
Ni freturo l'orriaire;
Sota arbrats de glaç i aire
Bec a la sal dels estanys.
Pel solell i per l'obaga
Só el darrer d’una nissaga
Amb erols a tots els vents:
Tots hi són, sense misteri,
Sota creus en captiveri
En un delta de torrents.

Lliberts, i durs, amb alous,
Llur fona en rosa de cercles
Colpia el menhir dels segles
En una tardor de bous.
Oh mels pures del paratge!
Recobrar, dels meus, la imatge,
Aigua enllà de l'hort furtiu,
Moll del rou de la caverna,
Hereus de la nit eterna
Amb els astres per caliu!

Si entre els pics em puny la ment,
La flor de l'alba m'aroma
Amb clarors de l'ampla coma:
Só la pedra en calm clement
Fita en un coll de miracle,
De tots, i de mi, l'oracle;
Vaig i vinc de roc a roc
—O pasturo palets tosos
En un bosc de crits confosos—
I, en ser fosc, hi vento foc.

(Els Torrents, de Lladurs, agost de 1939) 

dimecres, 7 de març del 2012

Poema VI de "Les irreals omegues"


Em sap greu, però tinc en Foix una mica abandonat. Avui em ve bé recordar-lo amb un poema d’un dels seus llibres més singulars, Les irreals omegues. Ficció i realitat s’hi barregen entre llargs títols explicatius en prosa i no menys extenses estrofes en vers en què no saps què és ficció i què realitat. Concretament, en aquest poema Foix recrea un món que anorrea l’individu i la seva producció literària. Només cal, però, gaudir del llenguatge i capficar-se per les “irreals omegues” fins a “llevar el pugó del pi de les tres branques”!:


BAIXAVA DE COLL FORMIC AL BRULL I, EN ÉSSER PROP DE LA MORERA, EM VAN ATURAR ELS CÍCLOPS. VOLIA FUGIR, PERÒ, BURXANC EN MÀ, EM VAN FORÇAR A MIRAR COM ENSACAVEN LLIBRES I MÉS LLIBRES MEUS, IMPRESOS I INÈDITS, PERGAMINS DELS AVANTPASSATS SOSTRETS AL RECTOR DELS TORRENTS DE LLADURS I MANIFESTS EVERSIUS. EL MEU COS FULLAVA COM UN FAIG, I UN ULL DESCLÒS ALS BRULLS DEL FRONT EM VA FER VEURE, AIGUOSA I TRANSPARENT, LA MEVA PRÒPIA IRREALITAT  

Mirar els ocells com els nois, i la boira
Pel torrentol amb caramells de molsa;
I, cap al tard -quan les mosses tardanes
Cullen, ull dolç i persignat, les herbes
I els glans d'embruix-, el serrat; ...o, a mig aire
--Darrere els faigs, allà on la nit udola--,
Els traginers encorbats i somnàmbuls,
Durs i arreluts entre els coscolls airívols,
Com omplen bucs carboners i les sitges
Parpellejants, amb llibres nous, diaris,
Codis i fulls clandestins i escriptures
Que firmo jo amb irreals omegues, 
 
És bell i trist per qui, nat franc, és serf.
--Nit d'avets delirant! Nit col·lectiva!-- 

Trobar el pastor i els seus bous, vora els marges,
Dòcils i purs i la mirada gerda,
Amb neu als pics als fons de les pupil·les
I prats rosats amb fontanelles clares;
I, cor feliç i ple, dar-li el bon dia,
I us diu qui és: carranc i fill de bruixa,
Nat als Molins i dels carlins ostatge
Quan, sarmentós, somniava amb els Tròpics;
...O, de puigsmals a puigmals anacrònics, 
Veure passar damunt acers eteris
Els trens de foc, amb rabassa i remences
Fendint, gebrats, la fressa dels silencis, 


És gai i trist pels qui funyen els glaços
Emmurallats a les fleques alpines. 


Sentir com plou, vora el foc; i les aigües
Vidres avall, a la tardor boscana,
Que esbossen cors amb anagrames rústics
Regalimants a les mans que us acotxen;
I el vent joiós amb campanes cerdanes,
Himnes flairants i florides pregueres
D'un airecel amb vilatans alífers
I déus dorments als fonolls de les bromes;
...O escoltar el plany del qui feixa la llenya
Al bosc defès, del caçador que empaita
Senglar i ocell, i el del castell el blasma
Perquè el de tots és seu, verges i astres, 
        
         És dolç i trist pel qui, feixuc de roses,
         Lleva el pugó del pi de les tres branques. 
 
 

                                         Gualba, 1944 - Viladrau, 1948

divendres, 24 de febrer del 2012

El poeta que xiula


Encara que la idea d’aquest bloc és presentar textos poètics de J. V. Foix, gairebé per fidelitat em sembla que aniré presentant també algun text periodístic.

En aquest cas, vull presentar una cita d’actualitat: em sorprèn que, quan en el Congrés dels Diputats espanyol es procedeix a acomplir vetos dubtosament democràtics, hi hagi partits catalans que “xiulin” i mirin cap a un altre costat.

En un moment de la seva experiència periodística republicana, Foix lamentava que les noves generacions no fossin prou bel·ligerants per defensar els interessos de Catalunya.

El 21 de juliol de 1933 es lamenta que Ignasi Agustí no es reconegui deutor de la generació anterior i que es pensi que Catalunya ja és un país normalitzat. Copio un breu fragment d’aquest article de La Publicitat, titulat “Comparses?”, i subtitulat “El poeta que xiula”, que em sembla prou significatiu:

a)    Admeto —i accepto— el dret d’un ciutadà, versaire o fogainer, a rebutjar la idea de Catalunya (la nostra posició ENFRONT —diu Agustí— de la idea de Catalunya. Entre els drets de l’home hi ha el d’elegir-se una pàtria i el de rebutjar-les totes.
b)    M’explico la posició, bon xic desfavorable (diu Agustí, i l’estil de l’expressió és d’ell també), envers “la generació anterior”. És una aversió vulgar i secular. Tots l’hem sentida. Tots rectifiquem, però, jassia parcialment, tard o d’hora.
c)    En parlar de generació anterior, però, no solament em refeixo a la literària i a la política, discutibles, sinó a la generació sentimental que l’ha acompanyada, des del taper de Sant Feliu de Guíxols, al sastre de Sants. Sense aquesta generació, la de la Solidaritat, per a donar-li un nom. Agustí i els seus no solament no podrien escriure en català, sinó que a hores d’ara aniríem tots pel món amb un morralet.
d)    Comparteixo el cosmopolitisme, cristià o estoic, que sembla propugnen aquests minyons. La meva resposta a l’enquesta és prou clara.
e)    Però el recolzen damunt un gravíssim error que pot ésser-nos fatal de plaure a tothom: que Catalunya és ja un poble lliure.

dilluns, 20 de febrer del 2012

"Aixequeu ben alts els murs del meu carrer..."


Corren mals temps per a la lírica (i em sembla que això ja fa dècades que dura)... Però aquests dies el món encara va pitjor. Seguim, doncs, amb Gertrudis, perquè Foix ja fa més de vuitanta anys que ho deia: “una flor vermella marcint-se a la penombra”... En fi! Gaudim, si més no, de Foix:




Aixequeu ben alts els murs del meu carrer. Tan alts que, en ésser nit, no hi entri ni la remor de les fontanes ni el xiscle agònic de les locomotrius. Feu que el meu carrer tingui tot just l’amplada de la meva passa. No feu obertures als murs, i arrieu del cim de les torratxes tantes de banderes i de gallardets. Doneu-me només el goig que, a trenc d’alba, del pas de l’ombra de la meva amada a mitjanit en resti el testimoni d’una flor vermella marcint-se a la penombra, o d’una sabata esberlada flotant damunt un toll.

dijous, 16 de febrer del 2012

"He malferit..."


Em plau en extrem el ressò que té aquests dies la producció de J. V. Foix. M’agrada la recuperació de la seva tasca periodística (al web de la Fundació hi veureu penjats diversos articles) i també les referències a poemes (Josep Bargalló ha penjat un parell d’articles molt interessants en el seu bloc de poesia), però ara em vull remetre al que potser em complau més de la seva obra: els poemes en prosa. Quina magnífica obertura a Gertrudis (dedicada, com no podia ser de cap altra manera, a l’amic desaparegut)!:

(Cito, per descomptat, de la impressionant edició del Diari 1918 que va fer Joan R. Veny-Mesquida)



A la memòria de Joaquim Folguera

He malferit en duel el teu amant. Però perquè duus el vestit carmesí, te’n rius. I perquè, amb la teva perfídia, has substituït l’amant pel tramoista. Jo puniria la teva malifeta si el perruquer no hagués estat el teu còmplice en desfigurar-me grotescament la faç. Un altre bell matí, però, em venjaré. El sostre ni serà, com ara, tan i tan baix, ni hi haurà pintats, com ara, tants d’ocells morts.

diumenge, 29 de gener del 2012

La dolça terra on pens morir...


Avui, amb l’èxit de l’homenatge a J. V. Foix arran dels 25 anys de la seva desaparició, em permeto reblar el clau de l’entrada que vaig penjar el passat divendres. Amb un punt de provocació, la vaig acabar amb l’estrofa que Josep M. de Sagarra va “dedicar” al poeta sarrianenc. Sagarra tenia una certa tirada a la frivolitat, a l’estirabot; però també va saber tocar de peus a terra i criticar la falsedat burgesa quan tocava. Foix, més circumspecte, també tenia els seus moments irònics i humorístics; i no crec pas que li dolgués la referència de Sagarra.


Amb tot, què voleu que us digui, malgrat la paròdia sagarriana, a mi el poema de Foix a què fa referència és un dels que més m’agrada:

No pas l'atzar ni tampoc la impostura
Han fet del meu país la dolça terra
On visc i on pens morir. Ni el fust ni el ferre
No fan captiu a qui es don' l'aventura.

Clos segellat, oh perfecta estructura
De la mar a Ponent, i a l'alta serra
-Forests dels Pirineus-, on ma gent erra!:
A Ella els cors en la justa futura.

Sol de beutats: la Mar és el teu signe
I els teus magnes cabdills la feren dea;
Pagà tribut i un temps fores insigne.

Oh vigorosa estirp! Esclava indigna
Que cobeges viltats: Sagna, i signa
El teu rescat, i el retorn a la Idea!

divendres, 27 de gener del 2012

Diumenge, homenatge a J. V. Foix


Ahir, 26 de gener, feia 73 anys de l’entrada de l’exèrcit feixista a Barcelona i en feia 371 de la victòria dels catalans en la batalla de Montjuïc, punts d’inflexió en la història del nostre país. Si nosaltres som on som, és clar que és així perquè venim d’on venim.


La casualitat ha fet que aquesta setmana coincideixin, a més, dos homenatges a dos dels escriptors més rellevants de la nostra cultura i que, d’alguna manera, representen posicions literàries antagòniques.

Vam començar la setmana amb el recordatori oblidat i recuperat “in extremis” dels cinquanta anys de la desaparició d’un dels escriptors més populars de la nostra història: Josep M. de Sagarra.

I l’acabarem, arran dels 25 anys de la seva mort, amb l’homenatge a J. V. Foix al cementiri de Sarrià de la mà de la Fundació que vetlla per la difusió de la seva obra.

Homenatges-recordatoris com aquest són imprescindibles per a qualsevol país i el nostre no en pot quedar exclòs. Alhora, doncs, no puc deixar d’aplaudir la iniciativa del diari Ara en aquest sentit.

Jo mateix intentaré recordar (més que res per donar gràcies als serveis prestats) la figura de J. V. Foix en un bloc (“el món de Focius”) on miraré de recollir textos i notícies relatives a Foix i que com a mínim procuraré mantenir al llarg de tot aquest any.

Diumenge, doncs, no us perdeu el dossier de l’Ara (em penso que jo també hi sortiré), i l’antologia que fa Pere Gimferrer.

Vull acabar aquest primer apunt amb una cita intrigant perquè, ni que sigui en to sarcàstic, ha estat curiosa la coincidència de tots dos homenatges donada aquesta estrofa que Sagarra va “dedicar” al primer Foix:

No pas amb pompa ni seient curul
sinó a l’ínfim racó d’un autocar,
vés Foix a prendre intensament pel cul
i deixa’ns a nosaltres disfrutar del mar.

divendres, 13 de gener del 2012

25 anys de la mort de Foix

En aquest bloc, publicaré textos de J. V. Foix amb una certa regularitat. Així com referències a publicacions o celebracions relacionades amb la persona del pastisser de Sarrià.