Avui, amb l’èxit de l’homenatge a J.
V. Foix arran dels 25 anys de la seva desaparició, em permeto reblar el clau de
l’entrada que vaig penjar el passat divendres. Amb un punt de provocació, la
vaig acabar amb l’estrofa que Josep M. de Sagarra va “dedicar” al poeta
sarrianenc. Sagarra tenia una certa tirada a la frivolitat, a l’estirabot; però
també va saber tocar de peus a terra i criticar la falsedat burgesa quan
tocava. Foix, més circumspecte, també tenia els seus moments irònics i
humorístics; i no crec pas que li dolgués la referència de Sagarra.
Amb tot, què voleu que us digui,
malgrat la paròdia sagarriana, a mi el poema de Foix a què fa referència és un
dels que més m’agrada:
Han fet del meu país la dolça terra
On visc i on pens morir. Ni el fust ni el ferre
No fan captiu a qui es don' l'aventura.
Clos segellat, oh perfecta estructura
De la mar a Ponent, i a l'alta serra
-Forests dels Pirineus-, on ma gent erra!:
A Ella els cors en la justa futura.
Sol de beutats: la Mar és el teu signe
I els teus magnes cabdills la feren dea;
Pagà tribut i un temps fores insigne.
Oh vigorosa estirp! Esclava indigna
Que cobeges viltats: Sagna, i signa
El teu rescat, i el retorn a la Idea!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada