Encara que la idea d’aquest bloc és
presentar textos poètics de J. V. Foix, gairebé per fidelitat em sembla que
aniré presentant també algun text periodístic.
En aquest cas, vull presentar una
cita d’actualitat: em sorprèn que, quan en el Congrés dels Diputats espanyol es
procedeix a acomplir vetos dubtosament democràtics, hi hagi partits catalans
que “xiulin” i mirin cap a un altre costat.
En un moment de la seva experiència
periodística republicana, Foix lamentava que les noves generacions no fossin
prou bel·ligerants per defensar els interessos de Catalunya.
El 21 de juliol de 1933 es lamenta
que Ignasi Agustí no es reconegui deutor de la generació anterior i que es
pensi que Catalunya ja és un país normalitzat. Copio un breu fragment d’aquest
article de La Publicitat, titulat “Comparses?”,
i subtitulat “El poeta que xiula”, que em sembla prou significatiu:
a) Admeto
—i accepto— el dret d’un ciutadà, versaire o fogainer, a rebutjar la idea de
Catalunya (la nostra posició ENFRONT —diu Agustí— de la idea de Catalunya.
Entre els drets de l’home hi ha el d’elegir-se una pàtria i el de rebutjar-les
totes.
b) M’explico
la posició, bon xic desfavorable (diu
Agustí, i l’estil de l’expressió és d’ell també), envers “la generació anterior”.
És una aversió vulgar i secular. Tots l’hem sentida. Tots rectifiquem, però,
jassia parcialment, tard o d’hora.
c) En
parlar de generació anterior, però, no solament em refeixo a la literària i a
la política, discutibles, sinó a la generació sentimental que l’ha acompanyada,
des del taper de Sant Feliu de Guíxols, al sastre de Sants. Sense aquesta
generació, la de la Solidaritat, per a donar-li un nom. Agustí i els seus no
solament no podrien escriure en català, sinó que a hores d’ara aniríem tots pel
món amb un morralet.
d) Comparteixo
el cosmopolitisme, cristià o estoic, que sembla propugnen aquests minyons. La
meva resposta a l’enquesta és prou clara.
e) Però
el recolzen damunt un gravíssim error que pot ésser-nos fatal de plaure a
tothom: que Catalunya és ja un poble lliure.