"Les cases, de roure i de caoba..."

Un motiu present en el món dels somnis és el del “fracàs a la vista de la meta”... Com Sísif, quan ja ets a tocar el cim, quan ets a punt de solucionar els teus problemes, et sobta un revés inesperat que et tira per terra tot l’esforç. I torna a començar!

En aquests moments decisius per al destí del país, cal que no badem ara que som a punt d’arribar al destí final. No hi ha més fracàs que el del corredor que, veient-se ja guanyador, afluixa l’esforç per preparar la celebració de l’èxit i, en l’últim metre, el supera el seu contrincant...

No ens ha de passar, no ens ho podem permetre, hem d’arribar al cim amb les forces intactes i conscients que no podem afluixar fins que no haguem travessat la línia d’arribada.

Una prosa de Gertrudis, dedicada al seu gran amic Joan Miró, em serveix per il·lustrar molt bé com pot capgirar una situació idíl·lica la badada més petita. En un ambient oníric, és clar:

Per a Joan Miró

“Les cases, de roure i de caoba, s’enfilaven turó amunt i formaven una piràmide caprici d’un artífex ebenista. Aquell era el poble on, sota el signe d’Escorpió, sojornava Gertrudis. Eren tan drets els carrers, que em creia, abans d’ésser al cim, defallir. De l’interior de les cases sortien rares músiques com d’un estoig de cigars harmònic. El cel, de pur cristall, es podia tocar amb les mans. Blava, vermella, verda o groga, cada casa tenia hissada la seva bandera. Si no hagués anat carregat d’un feixuc bidó de vernís, inelegant, m’hauria estret més el nus de la corbata. Al capdamunt del carrer més ample, al vèrtex mateix del turó, sota una cortina blau cel, seia, en un tron d’argent, Gertrudis. Totes vestides de blau cel també, les noies lliscaven, alades, amunt i avall dels carrers, i feien com si no em veiessin. Cenyien el cabell amb un llaç escocès i descobrien els portals i les finestres on vidrieres de fosques colors innombrables donaven al carrer el recolliment de l’interior d’una catedral submergida a la claror de les rosasses. El grinyol del calçat em semblava un cor dolcíssim, i la meva ombra esporuguia l’ombra dels ocells presoners de l’ampla claraboia celeste. Quan em creia d’atènyer el cim, dec haver errat la passa: em trobava en el tebi passadís interminable d’un vaixell transatlàntic. M’han mancat forces per cridar i, en cloure’m la por els ulls, desplegada en ventall, una sèrie completa de cartes de joc em mostrava inimaginables paisatges desolats.