L’últim sonet de Sol, i de dol. Una mostra més del mestratge de Foix, en aquest cas
amb una temàtica molt d’aquesta època:
Les mans en creu i el front signat
amb cendra
Davall, de nit, als infèrtils
ribatges
On tantes veus fan cor, i vull
comprendre,
I on rocs i munts aparenten imatges.
Oesc la mar pels calancs, i els
oratges,
I en antre obscur que la ment vol
defendre,
M’escolt a mi. I per cingles
salvatges
Amb un sol crit la Nit i el Cel vull
fendre!
Tot és confús, Senyor Déu. I el meu
nom,
Que em dic a mi, tot alt, en cala
morta,
Em torna estrany. I tantes veus no
entenc.
I si pels cims alimares encenc,
Tot és més fosc. Senyor: feu aspra i
forta
L’Única
Veu, la Imatge i el Seu Nom!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada