Un altre sonet de Sol, i de dol per recuperar el tremp d’aquest
bloc, en aquests dies primaverals que anuncien l’arribada del bon temps
estiuenc. És un sonet ple d’energia que acaba amb un colofó extraordinari, en
què vitalisme i reflexió s’hi aparien. Un altre exemple de la profunditat
analítica foixana, en què contemplació i abstracció arriben a la seva màxima
expressió:
A sol eixit, en dia riallós,
Tresc pels serrats fugint de vora
mar,
I en pures fonts o al toll que duu l’atzar
Em faig tot clar, jo que nasquí
febrós.
I veig, al lluny, mil pics entre
clarors,
Les fresques valls al fons, un om,
la llar,
El molí nou, el pou de glaç, i
encar,
Entre els vinyars dos llampants
caçadors.
Qui era adés? On sou, antres obscurs
De l’urbs absent, bromalls i fums i
llurs
Caus fantasmals? I les dues fornals?
I la sangassa i la fam entre murs?
Veig d’ací estant, presents, els
símbols purs:
L’Home i el Bou i l’Arada immortals.
