La dolça terra on pens morir...

Avui, amb l’èxit de l’homenatge a J. V. Foix arran dels 25 anys de la seva desaparició, em permeto reblar el clau de l’entrada que vaig penjar el passat divendres. Amb un punt de provocació, la vaig acabar amb l’estrofa que Josep M. de Sagarra va “dedicar” al poeta sarrianenc. Sagarra tenia una certa tirada a la frivolitat, a l’estirabot; però també va saber tocar de peus a terra i criticar la falsedat burgesa quan tocava. Foix, més circumspecte, també tenia els seus moments irònics i humorístics; i no crec pas que li dolgués la referència de Sagarra.

Amb tot, què voleu que us digui, malgrat la paròdia sagarriana, a mi el poema de Foix a què fa referència és un dels que més m’agrada:

No pas l'atzar ni tampoc la impostura
Han fet del meu país la dolça terra
On visc i on pens morir. Ni el fust ni el ferre
No fan captiu a qui es don' l'aventura.

Clos segellat, oh perfecta estructura
De la mar a Ponent, i a l'alta serra
-Forests dels Pirineus-, on ma gent erra!:
A Ella els cors en la justa futura.

Sol de beutats: la Mar és el teu signe
I els teus magnes cabdills la feren dea;
Pagà tribut i un temps fores insigne.

Oh vigorosa estirp! Esclava indigna
Que cobeges viltats: Sagna, i signa
El teu rescat, i el retorn a la Idea!

Diumenge, homenatge a J. V. Foix

Ahir, 26 de gener, feia 73 anys de l’entrada de l’exèrcit feixista a Barcelona i en feia 371 de la victòria dels catalans en la batalla de Montjuïc, punts d’inflexió en la història del nostre país. Si nosaltres som on som, és clar que és així perquè venim d’on venim.

La casualitat ha fet que aquesta setmana coincideixin, a més, dos homenatges a dos dels escriptors més rellevants de la nostra cultura i que, d’alguna manera, representen posicions literàries antagòniques.

Vam començar la setmana amb el recordatori oblidat i recuperat “in extremis” dels cinquanta anys de la desaparició d’un dels escriptors més populars de la nostra història: Josep M. de Sagarra.

I l’acabarem, arran dels 25 anys de la seva mort, amb l’homenatge a J. V. Foix al cementiri de Sarrià de la mà de la Fundació que vetlla per la difusió de la seva obra.

Homenatges-recordatoris com aquest són imprescindibles per a qualsevol país i el nostre no en pot quedar exclòs. Alhora, doncs, no puc deixar d’aplaudir la iniciativa del diari Ara en aquest sentit.

Jo mateix intentaré recordar (més que res per donar gràcies als serveis prestats) la figura de J. V. Foix en un bloc (“el món de Focius”) on miraré de recollir textos i notícies relatives a Foix i que com a mínim procuraré mantenir al llarg de tot aquest any.

Diumenge, doncs, no us perdeu el dossier de l’Ara (em penso que jo també hi sortiré), i l’antologia que fa Pere Gimferrer.

Vull acabar aquest primer apunt amb una cita intrigant perquè, ni que sigui en to sarcàstic, ha estat curiosa la coincidència de tots dos homenatges donada aquesta estrofa que Sagarra va “dedicar” al primer Foix:

No pas amb pompa ni seient curul
sinó a l’ínfim racó d’un autocar,
vés Foix a prendre intensament pel cul
i deixa’ns a nosaltres disfrutar del mar.

25 anys de la mort de Foix

En aquest bloc, publicaré textos de J. V. Foix amb una certa regularitat. Així com referències a publicacions o celebracions relacionades amb la persona del pastisser de Sarrià.