La mort, malgrat tot, terme necessari

Arriba al final la commemoració del vint-i-cinquè aniversari de la mort de J. V. Foix. És clar que no és un tema nou, però m’ha recordat una de les bases del pensament foixià: en la dualitat vida-mort, tots dos termes són imprescindibles, necessaris. Tot comença i tot acaba...

Ho explicitaré amb una imatge que, no per més senzilla, deixa de tenir la seva força: l’eternitat no només és impossible, sinó que és del tot indesitjable, il·lògica, incoherent.

Pensar que la vida eterna seria com el destí de Prometeu encadenat per sempre més a una roca tot contemplant l’immens horitzó on diàriament el sol es pon sense que hagi passat res de res, sense que hagi de passar res de res...

La mort és necessària perquè, sense ella, la vida no tindria cap sentit: una inútil espera de no-res.

Ho explica Foix en un magnífic poema de fa quaranta anys, que em permeto reproduir per cloure aquest any d’homenatge en record de la seva mort:

TOTS HI SEREM AL PORT AMB LA DESCONEGUDA

A Gabriel Ferrater

Baixàvem, ulls tancats, per la impossible escala

quan la sal i la sang de la marea

embruixen el sorral. Deies -no ho deies tot!-

que aquella nit amb tremolor d'espiga

i navilis antics amb veles esquinçades

era una torre amb remolins de gralles,

un clam de ganivets damunt la gola nua,

el crit d'un paper escrit quan les amors s'esbalcen,

una mà que es marceix amb cendra i carbonissa

o la porta enreixada que dóna al pati mort.

No ho deies tot! I hi érem tots tibats,

pujant i davallant en immòbils esperes,

ulls clucs també, cadascú amb el seu somni.

Si l'un feia el granger en làcties cingleres,

o escodrinyava el Nom en llibres corsecats

d'epilèptics teòlegs que estronquen les fonts,

l'altre i els seus, amb febre de tenebres,

feixaven la rabassa de la pluja

o ventaven el foc de llurs sofrences,

frèvols com els amants quan l'aurora es deixonda.

Cercàvem palpejant la porta de les noies

en carrers somniats amb silenci de gruta,

i en resseguíem les cambres nocturnes

com qui s'amaga a l'espessor dels blats.

Elles no hi eren, i ho endevinàvem.

Llur veu havia fuit com un pètal sense ombra

i, cor alt, refusàvem el coixí dels rocs.

Els reixats de la porta de l'escala

passen clarors que projecten esferes

amb pins de sol, damunt la calç calenta.

Totes les reixes tenen llur parany

i temem que llur ombra ens faci presoners.

Cada graó ens acosta al Llibre de l'Exili

i amb ull llanós veiem ço que és ofert.

No hi ha pas caça per al qui no fita;

ni el nou ardent, o advers!, per als folls del passat.

No és llibert ni franc qui no s'oblida

o es mira a l'aigua, amb clac i faldons llargs.

No són unicolors els esquemes dels atles:

el grec hi té el seu turc i el polonès, el rus.

No ho deies tot: Si ho haguéssim sabut!

T'hauríem ensenyat els miralls de la clota

passada la contrada on qui es té dret, l'escapcen.

No emmirallen qui els mira, ans bé un seguici

de maniquins embuatats i rígids

amb una cuca al front, d'antena llarga,

i aparencen aquells que potser som:

pròdigs o retinents, servents o mestrejants,

atàvics augurals, gallejants de la història.

- Som molts, murmura l'eco, i la borda és de pobres.

A l'hora del crepuscle hauríem vist

els capells florejants de dames florentines

que el sol s'emporta amb grogors de panotxa

lilàs amunt; i els cors com s'assosseguen ...

I quan el primer estel espurna al pic més rost

hauríem escoltat, on els còdols floregen,

la passada dels vents amb brogit de tenora

i el clam esperançat de les formes captives.

La ment capta l'etern en l'ampla pau

i un no res grana i creix en un somriure.

Ésser i traspàs fan un: tot muda i tot roman;

tots hi serem al Port amb la desconeguda.

Gener de 1973

"Les cases, de roure i de caoba..."

Un motiu present en el món dels somnis és el del “fracàs a la vista de la meta”... Com Sísif, quan ja ets a tocar el cim, quan ets a punt de solucionar els teus problemes, et sobta un revés inesperat que et tira per terra tot l’esforç. I torna a començar!

En aquests moments decisius per al destí del país, cal que no badem ara que som a punt d’arribar al destí final. No hi ha més fracàs que el del corredor que, veient-se ja guanyador, afluixa l’esforç per preparar la celebració de l’èxit i, en l’últim metre, el supera el seu contrincant...

No ens ha de passar, no ens ho podem permetre, hem d’arribar al cim amb les forces intactes i conscients que no podem afluixar fins que no haguem travessat la línia d’arribada.

Una prosa de Gertrudis, dedicada al seu gran amic Joan Miró, em serveix per il·lustrar molt bé com pot capgirar una situació idíl·lica la badada més petita. En un ambient oníric, és clar:

Per a Joan Miró

“Les cases, de roure i de caoba, s’enfilaven turó amunt i formaven una piràmide caprici d’un artífex ebenista. Aquell era el poble on, sota el signe d’Escorpió, sojornava Gertrudis. Eren tan drets els carrers, que em creia, abans d’ésser al cim, defallir. De l’interior de les cases sortien rares músiques com d’un estoig de cigars harmònic. El cel, de pur cristall, es podia tocar amb les mans. Blava, vermella, verda o groga, cada casa tenia hissada la seva bandera. Si no hagués anat carregat d’un feixuc bidó de vernís, inelegant, m’hauria estret més el nus de la corbata. Al capdamunt del carrer més ample, al vèrtex mateix del turó, sota una cortina blau cel, seia, en un tron d’argent, Gertrudis. Totes vestides de blau cel també, les noies lliscaven, alades, amunt i avall dels carrers, i feien com si no em veiessin. Cenyien el cabell amb un llaç escocès i descobrien els portals i les finestres on vidrieres de fosques colors innombrables donaven al carrer el recolliment de l’interior d’una catedral submergida a la claror de les rosasses. El grinyol del calçat em semblava un cor dolcíssim, i la meva ombra esporuguia l’ombra dels ocells presoners de l’ampla claraboia celeste. Quan em creia d’atènyer el cim, dec haver errat la passa: em trobava en el tebi passadís interminable d’un vaixell transatlàntic. M’han mancat forces per cridar i, en cloure’m la por els ulls, desplegada en ventall, una sèrie completa de cartes de joc em mostrava inimaginables paisatges desolats. 

"Vinguen els rems..."

Un dels sonets de Sol, i de dol, per gaudir d’aquest mes d’agost:

Vinguen els rems que sóc d’estirp romeva,

em penja el sol al pit entre coralls

i dic, a bord, que enyor serres i valls

i la vida de l’orri en temps que neva.

Els llops mai m’han fet por; a casa meva

empait bruixots amb flama d’encenalls

i jac cobert de sacs amb els cavalls

o funy, braç mort, la pasta que no lleva.

Só qui petjà el mallol i ullà la vella,

i em capbús en gorg fred si el fadrí estella

o abraç la lluna en difícil meandre.

Cal risc en terra i mar, i en l’art novella,

per a besar un cos xop sota canella

i caure als trenta-tres, com Alexandre.

"Oh! Si prudent...

Per recuperar les entrades poètiques de Foix, avui em ve de gust recórrer a un dels sonets clàssics de Sol, i de dol, un dels més coneguts. Rellegir-lo és tot un plaer!:


Oh! Si prudent i amb paraula lleugera
Sabés fixar l'imperi de la ment,
I amb hàbils mots, la passió naixent,
Del meu estil pogués fer presonera;

Si, fugitiu de la faisó estrangera,
Arromancés en dura nit, dolent,
L'amor del Tot i del Res, sense esment
Del fosc i el rar, i a l'aspriva manera

Dels qui en vulgar parlaren sobirà,
-Oh Llull! Oh March!-, i amb claredat de signes,
Rústec però, sever, pogués rimar

Pels qui vindran; si, ponderats i dignes,
Els meus dictats guanyessin el demà,
Sense miralls ni atzurs, arpes ni cignes!

"A sol eixit, en dia riallós..."

Un altre sonet de Sol, i de dol per recuperar el tremp d’aquest bloc, en aquests dies primaverals que anuncien l’arribada del bon temps estiuenc. És un sonet ple d’energia que acaba amb un colofó extraordinari, en què vitalisme i reflexió s’hi aparien. Un altre exemple de la profunditat analítica foixana, en què contemplació i abstracció arriben a la seva màxima expressió:

A sol eixit, en dia riallós,

Tresc pels serrats fugint de vora mar,

I en pures fonts o al toll que duu l’atzar

Em faig tot clar, jo que nasquí febrós.

I veig, al lluny, mil pics entre clarors,

Les fresques valls al fons, un om, la llar,

El molí nou, el pou de glaç, i encar,

Entre els vinyars dos llampants caçadors.

Qui era adés? On sou, antres obscurs

De l’urbs absent, bromalls i fums i llurs

Caus fantasmals? I les dues fornals?

I la sangassa i la fam entre murs?

Veig d’ací estant, presents, els símbols purs:

L’Home i el Bou i l’Arada immortals.

"Tots som illencs de Terra de Jovença..."

Un sonet poc conegut de Sol, i de dol, per animar els “heterodoxos del gran esport del món” i els amics de Santa Pau que dissabte fan un recital de Sant Jordi recordant els 25 anys de la mort de J. V. Foix (si és que Foix pot morir...):

Tots som illencs de Terra de Jovença;

Cavalquem l’hipogrif vestits de fil,

Un mirall a ple front no ens és hostil:

Sota els maqueis qui mal fa mal no pensa.

Són un jaques, ja ho sé, no m’és ofensa!

I el joncar m’és hostal, i em faig humil

Al club, al ball i a la platja, entre mil,

I sé de tots qui fa el millor defensa.

Som as dels as en els famosos tims,

Damunt el macadam, en vespres grocs,

I amb ales per trofeu partim als llimbs.

Del gran esport del món, heterodox,

T’has fet tot clar junyint nombres i jocs

I en un cluc d'ulls has conquerit els cims.

"Les mans en creu i el front signat amb cendra..."

L’últim sonet de Sol, i de dol. Una mostra més del mestratge de Foix, en aquest cas amb una temàtica molt d’aquesta època:

Les mans en creu i el front signat amb cendra

Davall, de nit, als infèrtils ribatges

On tantes veus fan cor, i vull comprendre,

I on rocs i munts aparenten imatges.

Oesc la mar pels calancs, i els oratges,

I en antre obscur que la ment vol defendre,

M’escolt a mi. I per cingles salvatges

Amb un sol crit la Nit i el Cel vull fendre!

Tot és confús, Senyor Déu. I el meu nom,

Que em dic a mi, tot alt, en cala morta,

Em torna estrany. I tantes veus no entenc.

I si pels cims alimares encenc,

Tot és més fosc. Senyor: feu aspra i forta

L’Única Veu, la Imatge i el Seu Nom!